La campana deis infèrns
Lo Don-Don Infernal es una vertadièra catabasa carcerala, lo poèta i evòca l’experiéncia de l’embarrament en s’inspirant de L’Enfer de Clamenç Marot. Mai la fòrma, lo ritme de son poèma son fòrt diferents de l’òbra dau Carcinòu. Lo tèxte de Belaud se compausa d’estanças, una tièra de sizans regulars que s’encadenan tot en formant, cadun, un espaci poetic particular. Leis estanças son de mòda en aquela fin de sègle XVI, son utilizadas per Felip Desportes, per exemple. Loís Belaud ancora donc sa creacion dins lei canons literaris dau sieu temps. Lo tèrme d’estança ven de l’italian stanza que significa « sejorn », « arrèst », « demorança », l’espaci e lo moment de la pausa (lo vèrb « estar » a aquela significacion en occitan d’alhors). Lei decasillabes e l’estructura rimada AABCCB ritman una poesia que, de pas en pas, fa resson au bruch assordissent de la campana de la preson, lo « DON-DON » que repica entre lei parets, dins lei corredors e la cor dau Palais. Aqueu poèma long es bastit sus una referéncia iniciala, eiretada deis Epòdes d’Orace : « Urós aqueu que luenh deis afaires, coma la raça antica deis òmes, laura amb lei buòus lei camps pairenaus » que deven, encò de Belaud, una fòrma negativa : « Ò, tròp urós l’òme que de sa vida n’a de preson jamai agut sentida ».
Grafia originala | Adaptacion en grafia classica |
---|---|
O trop heuroux l'home que de sa vido N'a de prezon jamais agut sentido, N'auzit lou brut d'un gros manon de claux, Ny lou DON-DON, dau pallais la campano, Que tremoular d'uno febre cartano, Fa tout subit la gent à tout prepaus. Beat qui n'ausis lou son espouventable D'aqueou DON-DON, messagier veritable De pou, d'esfray, de plours, de brans, d'helas ! Que sie daunat qui fét tallo campano : Jamays per ben son matail non s'affano : „Qu'aqueou DON-DON n'en fa de desoulas. Non s'es troubat de gaffes uno trouppo, Creissent prés sy coumo pan blanc en souppo, Que l'ajoun prés soutto lou trabuchet, Que l'ajoun més à la desesperado Dins la prezon vont' s'escriou la journado, L'an, et lou mez, que passo lou guichet. |
Ò tròp eurós l’òme que de sa vida N’a de preson jamai agut sentida, N’ausit lo brut d’un gròs manon de claus, Ni lo DON-DON, dau palais la campana, Que tremolar d’una fèbre cartana, Fa tot subit la gent a tot prepaus. Beat qui n’ausís lo son espoventable D’aqueu DON-DON, messagier veritable De páur, d’esfrai, de plors, de brams, d’ailàs ! Que siá damnat qui fèt tala campana : Jamai per ben son matalh non s’afana : Qu’aqueu DON-DON ne’n fa de desolats. Non s’es trobat de gafes una tropa, Creissent pres si coma pan blanc en sopa, Que l’ajan pres sota lo trabuchet, Que l’ajan mes a la desesperada Dins la preson vont’ s’escriu la jornada, L’an, e lo mes, que passa lo guichet. |
Fàcia a la Justícia
Aqueu poèma lòng de la prison es tanben una critica sevèra de la justícia. Loís Belaud mòstra dau det leis abús d’un sistèma que se descadena còntra lei mai paures e esparnha lei gents fortunats. S’agís ben segur d’un ponciu, retrobam lei memas denonciacions de la venalitat dei magistrats encò de Marot, per exemple. La lentor dei procès, lei subtilitats infernalas de la « chicana » e lo prètz dei fraisses judiciaris que pòdon endeutar una familha entiera son d’element coneguts en literatura, e aquò dempuèi l’Edat Mejana. Mai encò de Belaud, l’experiéncia viscuda e lo ton que mescla ironia e colèra, dins un lengatge verd, imatjat, sovent argotic, dònan au tèxte una color unica.
Grafia originala | Adaptacion en grafia classica |
---|---|
Encin s'uzet lou bendeou de Justicy, Et de vezer ello prenguet lou vicy, Voulent saber so que vallon escus, Lous estremar souto uno clavaduro, A cent per cent lous dounar à l'usuro, Et aumentar lou rolle das abus. De son couteou que rés non respetavo, Et que lous grandz coumo pichots taillavo, Lou trop longs tens l'a fach venir rouilloux, Sau respetar Madamo la ferrillo, Et s'affanar desubre la Paurillo, Gibetz non son que per lous pevouillous. May vonte son sey ballanssos anados ? M'es istat dich qu'ellos fouron pourtados En Callicuc, pezar de singes vertz, Ou d'anedons (bridas coum'uno mullo) „Despuis que fon dau drech perdut la bullo, „Tout és anat de biaiz et de travers. |
Ensin s’usèt lo bendèu de Justici, E de véser ela prenguèt lo vici, Volent saber çò que valon escuts, Los estremar sota una clavadura, A cent per cent los donar a l’usura, E augmentar lo ròtle dels abús. De son cotèu que res non respectava, E que los grands coma pichòts talhava, Lo tròp long temps l’a fach venir rolhós, Saup respectar Madama la ferilha, E s’afanar desubre la Paurilha, Gibets non son que per los pevolhós. Mai vonte son sei balanças anadas ? M’es estat dich qu’elas foron portadas En Calicuc, pesar de signes verds, Ou d’anedons, bridats coma una mula, Despuèi que fon dau drech perdut la bula, Tot es anat de biais e de travers. |
Fugidas e metamorfòsis
Aqueu poèma, extrach dau primier recuelh de sonets de Loís Belaud, es l’un dei mai famós. Lo retrobam dins l’obratge de referéncia de Robèrt Lafont : Baroques Occitans, Anthologie de la poésie en langue d’oc - 1560-1660 (Montpelhièr, PULM, 2004 [1974]) onte dobrís lo capítol intitolat « Héros ou la métamorphose ». Lo metèm tornamai a l’onor perqu’illustra perfiechament la nocion de monde cambiadís, propici ai transformacions, ai mutacions divèrsas. Fàcia a l’immobilisme dau temps carcerau, Belaud laissa anar a la bèla eissèrva una poesia fugidissa, coma un riu que ven gròs. Aquela inondacion versificada mescla l’amor e lo sòmi a l’evasion, en jogant ambé lei figuras mitologicas. Perla barròca per excelléncia, lo sonet entrevesca referéncias sabentas e popularas sota la masqueta de l’ironia. Lo patiment dau presonier es ben reau, mai l’umor sauvator es jamai luenh.
Grafia originala | Adaptacion en grafia classica |
---|---|
Que non son las paretz d’eyci toutos de ciero, De burre ou ben de sau ? guaire non s’estariou, Car tant de mous dous hueils de plours you gitariou Que la sau sy fondrie dedins tallo ribiero. Et puis de mous souspirs la feroujo tubiero, Per lou fuoc que Margot tisouno dedins you, Lou burre vistament et la ciero fondriou, En rendent la preson plato coumo nostro hiero. Per passar lou debouort que mous hueils aurien fach, Dau poustan de mon liech qu’à present ay desfach, Embé forço claveoux fariou uno barquetto. Puis las flechos qu’amour dins mon couor a leissat, Per ramos servirien d’un et d’autre coustat, Per au pouort de salut sauvar ma persouneto. |
Que non son las parets d’aicí totas de ciera, De burre o ben de sau ? gaire non s’estariáu, Car tant de mos dos uelhs de plors ieu getariáu Que la sau si fondriá dedins tala ribiera. E puis de mos sospirs la ferotja tubiera, Per lo fuòc que Margot tisona dedins ieu, Lo burre vistament e la ciera fondriáu, En rendent la preson plata coma nòstra iera. Per passar lo desbòrd que mos uelhs aurián fach, Dau postam de mon liech qu’a present ai desfach, Ambé fòrça claveus fariáu una barqueta. Puis las flechas qu’amor dins mon còr a laissat, Per ramas servirián d’un e d’autre costat, Per au pòrt de salut sauvar ma personeta. |
A taula amb Belaud
A l’opausat dei descripcions de l’empresonament venon florir lei poèmas dau sovenir dau bòn temps, dei moments passats amb leis amics cars. Aqueleis evocacions son ben sovent de repais, instants de partatge e de jubilacion sensoriala. La poesia de Belaud es tanben plena de plasers, de jòias e de sabors. Leis espícias empòrtan lei sens, lo vin raja a plen bòrd. Aquelei repais, quand son conjugats au passat, noirisson la remembrança, au futur, alimentan lo pantais. Belaud cabussa dins sei sovenirs de gaug per miélhs se virar devèrs l’avenidor e la possibilitat d’un retorn calorós en Provença.
Grafia originala | Adaptacion en grafia classica |
---|---|
He Diou, quand my veiray soult’aquello ramado Que Mousur de Moullans fet faire l’autre estiou, Per à sa compagnie espeillar lou couniou, Ou l’anco de cabrit, ou la perdrix lardado ? Puis venent lou goustar, uno fresco sallado, Au vinaigro rousat, dau millour dau barriou, My semblo que sarie un passatens de Diou, Non-pas patir eicy à la desesperado. |
Eh Diu, quand mi veirai sot’aquela ramada Que Monsur de Molans fèt faire l’autre estiu, Per a sa companhia espelhar lo coniu, O l’anca de cabrit, o la perdritz lardada ? Puis venent lo gostar, una fresca salada, Au vinaigre rosat, dau melhor dau barriu, Mi sembla que seriá un passatemps de Diu, Non pas patir aicí a la desesperada. |
Provença
Aqueu sonet es extrach dei Passatens, lo segond recuelh de sonets de Loís Belaud que foguèt segurament la resulta dau trabalh de Pèire Paul que recampèt lei peças esparpalhadas per l’edicion postuma. Mete en lusor l’estacament prigond dau poèta per sa tèrra, la Provença. L’espaci provençau s’i mescla a l’imatge de l’aimada tant coma a l’evocacion dei plasers populars carnavalescs. L’exilh es una privacion de vida coma lo patiment de l’embarrament que trèva, de lònga, lo percors de l’autor. L’agach morís de fam, lo regret ressona dins un fracàs enssordissent. Borrotlament dei sens, deis imatges e dau lengatge, lo poèma es ben çò que Felip Gardy apèla « aquel univèrs unic, teissut d’amors adicionadas » qu’espeta dins lo cant dei cigalas, marca sonòra d’una Provença aluenhada e pasmens tant presenta.
Grafia originala | Adaptacion en grafia classica |
---|---|
You mouory de regret, pensant à la partensso, Que fayre siou constrench au terren Franchiman : Car senty que mous hueils eilla mourran de fan, Luench de mon beou Souleou qu’esclaro la Prouvensso. Et comben que faray uno grand diligensso Per tournar revezer l’hueil murtrier et human, D’aquello que my ten esclau souto sa man, Ay pou que mourray leou privat de son absensso. Tous plezers Carmentrans n’auran per my valour, Et non regretaray, ny danssos, ny tambour, Masquos, ny masquillons, ny tymbous, ny tymballos. Soulament de ton hueil lou regret my sara, Que dedins mon cerveou, mais de brut eou fara, Qu’au Mez ensafranat, un troupeou de Sigallos. |
Ieu mòri de regret, pensant a la partença, Que faire siáu constrench au terren Franchimand : Car senti que mos uelhs ailà moràn de fam, Luenh de mon bèu Soleu qu’esclara la Provença. E comben que farai una grand diligença Per tornar revéser l’uelh murtrier e uman, D’aquela que mi ten esclau sota sa man, Ai páur que morai lèu privat de son absença. Tos plesers Carmentrant n’auràn per mi valor, E non regretarai, ni danças, ni tamborn, Mascas, ni masquilhons, ni timbós, ni timbalas. Solament de ton uelh lo regret mi sarà, Que dedins mon cervèu, mai de brut èu farà, Qu’au Mes ensafranat un tropèu de Cigalas. |
Au còr de la fèsta
L’escritura deis Obros et Rimos es, coma tanteis òbras de l'epòca, inspirada per lei grandei fèstas popularas que ritmavan d'aqueu temps lo quotidian. I a lo revirament de Carnaval, segur, e son cortègi de mascas e d’instruments tarabastós mai tanben tantei moments collectius e urbans, a Avinhon, Ais, Draguinhan… Belaud canta aquelei folas bigarradas e brusentas qu’envasisson lei carrièras e lei plaças dei vilas provençalas. Sa lenga se fa lo resson dei desbòrds festius, son vèrs tròna ai rotlaments de tamborns e sauteja ais aires de violon. Lo sonet dedicat a la Fèsta Dieu d’Ais n’es un exemple eloquent. Es ben una Provença dei ciutats, boleganta e colorada, que nos dona de veire, d’ausir e de tastar aquela poesia carnala, dins una lenga d’òc abondosa.
Grafia originala | Adaptacion en grafia classica |
---|---|
Es à Zaix que tout va aros per escudello, En aquest jourt sagrat de la festo de Diou N'y a Turc, ny Sarazin, ny Mourou, ny Judiou, Vesent la proucession, virarié bandinello. L'houstau lou plus pauret a lardat de canello Lou jambon, et implit de bon vin lou barriou, Car esperant lou juoc d'Abraham et de son fiou Es question de mouchar à la guiso nouvello. Apres aver paissut et hujat l’emboutaire, Tous au prat bataillier van cent cambados faire, Danssant monssen Reimon, ou brandous bajareous. Et puis au retournar cascun pren sa mestresso Per dessouto lou bras, et farcis d’allegresso, Sy van becquenejan coumo dous pigeouneous. |
Es a Ais que tot va aras per escudela, En aquest jorn sagrat de la fèsta de Diu N’i a Turc, ni Sarrasin, ni Mòro, ni Judiu, Vesent la procession, virariá bandinela. L’ostau lo plus pauret a lardat de canela Lo jambon, e emplit de bon vin lo barriu, Car esperant lo juòc d’Abraham e de son fiu Es question de mochar a la guisa novèla. Après aver paissut e ujat l’embotaire, Tots au prat batalhier van cent cambadas faire, Dançant monsen Raimond, o brandos bajarèus. E puis au retornar cascun pren sa mestressa Per dessota lo bras, e farcits d’alegressa, Si van bequejant coma dos pijonèus. |